Proposta de treball d’Arran Cerdanyola davant de la convocatòria de la consulta 9-N

Proposta adreçada al moviment popular cerdanyolenc respecte a la qüestió de la consulta convocada pel 9 de Novembre, on volem compartir la nostra anàlisi respecte a la qüestió i com creiem que hauríem d’enfocar-ho des de Cerdanyola.

1. Un breu repàs al darrer cicle polític.

El passat dijous 12 de desembre és un d’aquells dies en els quals la història s’accelera. Ja des de l’any 1968 va sorgir als Països Catalans un moviment que materialitzava l’equació bàsica entre lluita social i nacional. Fent l’anàlisi de què les necessitats de les catalanes només serien satisfetes si el poble català recuperava la confiança en si mateix i trencava amb els Estats espanyol i francès per tal de poder assolir la plena llibertat i justícia.

Més de quaranta anys després, el temps ens ha donat la raó. La via autonomista s’ha esgotat, els sectors que cada dia s’estan empobrint a causa d’aquest projecte de país mort i miserable no estan disposats a continuar com fins ara. La resposta popular ha anat cap a un trencament independentista que ha canalitzat les demandes de canvi polític, social i econòmic del poble en forma d’un conflicte en clau nacional.

Davant aquest procés la facció oligàrquica de les elits s’ha posicionat amb l’Estat espanyol i, per tant, la ruptura nacional està directament lligada a una tensió social entre totes les capes populars i mitjanes que objectivament perden amb la dominació espanyola i aquella oligarquia que via Pont Aeri, BOE i clavegueres de l’estat s’enriqueix amb el repartiment del botí i que té com a finalitat última defensar que no canviï res. I que sens dubte farà ús de totes les seves armes perquè això continuï així.

2. La independència com a una ruptura popular.

En aquesta situació trobem que operant amb iniciativa i valentia qualsevol procés de ruptura pot suposar la formació d’un nou poder constituent que, en el seu enfrontament amb el poder constituït, creï una nova situació que permet la satisfacció d’una agenda de demandes populars: Democratització, sobirania econòmica, drets socials, etc. És a dir, amb un mínim d’habilitat la independència tindrà una direcció, no necessàriament socialista, però sempre antioligàrquica.

No és una victòria definitiva, no hem de tenir por a això, en els darrers 40 anys no hem tingut cap victòria definitiva, si no no estaríem escrivint aquestes línies, i és molt més del que hem tingut fins ara.

Una possible independència ens obriria una finestra d’oportunitat per a la reconstrucció d’eines d’intervenció popular i per a la recuperació del terreny perdut, passes prèvies que possibilitin una victòria socialista.

3. L’escenari obert per la convocatòria de la consulta: confrontació i desobediència.

Dijous 12 de desembre coneixem per fi la pregunta i data que era el mandat democràtic del poble del Principat en aquest cicle polític. Aquesta pregunta no és la pregunta que havia demandat el poble, al contrari, és un pàl·lid reflex d’aquesta, sorgida del pacte als despatxos d’aquells que no han sigut capaços de guanyar res als carrers. Aquesta pregunta doble, confosa, poc clara i profundament anormal configura tres grups: el grup del Sí, el grup del No, i el grup del Sí però No.

Aquest és el principal defecte de la pregunta que no només, com ja s’ha dit moltes vegades, dificulta la interpretació dels resultats sinó que, mitjançant aquest confusionisme i l’adopció d’una opció impossible i indeterminada, té el perill de portar l’autèntica decisió de les mans del moviment popular als despatxos.

Un estat que no és independent no és un estat. Un estat federal dins una monarquia unitària que no vol avançar, i que ho ha dit per activa i per passiva, cap a qualsevol altre model és un frau. Això és una de les primeres coses que els pròxims mesos no hem de cessar de recordar: el grup del Sí però no, no és més que la cara amable de l’opció del règim.

Un altre punt que hem de remarcar és el fet positiu de per fi tenir pregunta i data. En tant que tot i mala pregunta, obre definitivament el conflicte amb l’estat. Finalment el procés ha començat. Comencem a jugar el partit.

Per això, hem de deixar clar que qualsevol pregunta en la situació actual suposa l’obertura d’un marc de confrontació entre poble i estat. Un marc molt incòmode per les elits, però confortable pel moviment popular, el qual els hi és molt difícil de ser reconduït cap a una sortida pactista. És a dir, aquest no és exactament el nostre terreny, però tampoc és el seu.

Davant això ens hem de plantejar: Quins problemes ens suposa? Quins problemes els suposa?

3.1 Quins problemes ens suposa?

Dels problemes que ens suposa bàsicament n’hi ha dos: La territorialitat i que el confusionisme del Sí però No deixa lloc a negociacions de despatx per sobre la voluntat popular.

Territorialitat.

El conflicte d’entrada s’emmarca en el marc autonòmic espanyol. La situació de correlació de forces als diferents territoris és variada i la capacitat d’instaurar una lògica autonòmica existeix. Davant aquesta situació haurem de reaccionar, no negant la realitat però tampoc fent-ne seguidisme. Si pensem en clau de Països Catalans, i això no vol dir estendre la situació de la CAC als altres territoris. Hem de ser capaços d’usar el context de ruptura de Catalunya per treure redits a escala nacional.

Com? A nivell pràctic aprofitar la implosió del règim que suposaria la independència del Principat per avançar posicions de cara a conflictes futurs a la resta dels Països Catalans sota dominació espanyola. Creiem que això és possible i fins i tot quasi inevitable degut al que suposa un procés d’independència per l’estabilitat del règim del 78 tal com explicarem més endavant.

 Confusionisme.

Com que l’escenari obre possibilitats a què els polítics gestionin els resultats dels anhels del poble, hem de treballar activament perquè no ho puguin fer possible. Que haguem de lidiar amb aquesta possibilitat de traïció dels líders és, en part, conseqüència de la nostra feblesa com a moviment. És un bon moment per recordar que si volem canviar les coses hem de canviar la correlació de forces a favor nostre perquè som necessaris perquè escenaris com aquests no es tornin a repetir.

Contra la confusió hem de fer una campanya clara. Desemmascarar el si però no, defensar l’única opció de ruptura real i promoure tothora la necessitat de desobediència i empoderament si realment volem fer operatiu el procés.

3.2 Quins problemes els suposa?

 Desobediència.

Ara mateix l’estat espanyol no té capacitat ni voluntat d’oferir res al poble català. Qualsevol procés que plantegi una solució democràtica del conflicte suposa un confrontament entre poble i Estat. Un primer guany evident és que per materialitzar el resultat no hi ha cap altra opció que la desobediència popular massiva.

Això provoca l’inici d’un cicle de revolta. Que socialitza la necessitat d’empoderament i ruptura que trenquen les cadenes i encotillaments de la política institucional. Si fins ara la ficció dominant és que nosaltres votem un dia i després els polítics politiquegen, quan això no és possible perquè votar passa per la desobediència és quan s’obre la porta a la intervenció directa del poble.

 Ruptura i no retorn.

La independència és sempre una ruptura perquè trenca un Estat. La unitat territorial de l’Estat és un dels punts bàsics d’estabilitat política de qualsevol règim i especialment del règim del 78. Això té no només amb la formació d’un nou estat sinó en el mateix col·lapse dels consensos del règim de la Transició.

Per això, si es planteja exclusivament en clau de Principat, de vegades es pot malentendre que una independència de Catalunya pot ser un simple procés de transformisme polític. Però, si partim d’una autèntica visió nacional, veiem que un procés d’independència, sigui quin sigui, és el principi de la fi del règim. L’Estat espanyol tal com és ara no sobreviurà a la independència de Catalunya, i el seu col·lapse obre un nou ventall de possibilitats d’atac a l’status quo.

Entenem que això és un dels objectius bàsics de qualsevol moviment revolucionari, ja que és imprescindible per permetre qualsevol altre canvi de fons. Per tant, davant d’aquesta conjuntura, no podem tenir cap altra estratègia que la d’aprofundir en les esquerdes del règim del 78.

4. Conclusions.

  • Considerem que la Consulta ha de ser realitzada. Existeix un perill de què per part d’un Estat espanyol totalment antidemocràtic es negui el dret de les catalanes a decidir sobre el seu propi futur, és per això que creiem que aquí és el poble català enfront de les elits polítiques i econòmiques qui per via de la desobediència i la mobilització ha d’encarregar-se de garantir que els seus drets siguin respectats.
  • Considerem que per aquesta Consulta l’única opció realment de ruptura és l’opció de la independència, el Sí/Sí, que totes les altres reforcen l’estat actual de les coses i a l’elit oligàrquica dominant.
  • Considerem que si aquesta Consulta ha estat convocada és gràcies a la mobilització del moviment popular, que ha forçat la convocatòria. Considerem que ha de ser aquest qui lideri el procés.
  • Entenem que qualsevol procés d’independència és un procés de ruptura que esmicola els fonaments del règim de la Transició i que obre una oportunitat de canvi social, polític i econòmic.
  • Pel mateix motiu considerem que cal des de ja que sigui el moviment popular qui plantegi un doble Sí a la independència, des d’una òptica transformadora i de canvi social.

5. Proposta.

Per això adrecem als moviments socials de Cerdanyola del Vallès següent proposta:

Formació d’un Comitè d’Independència per Canviar-ho tot, per començar la campanya a favor de la independència, amb els següents objectius:

  • Preparar a la ciutadania per la desobediència i dotar-nos de tots els instruments necessaris per dur-la a terme.
  • Desemmascarar el confusionisme polític.
  • Plantejar la ruptura independentista des de l’esquerra i amb un programa clar per la democratització, la sobirania econòmica i els drets socials del poble front l’oligarquia i el gran capital internacional.

Creiem que si realment volem aprofitar aquesta oportunitat per plantejar tots els canvis que el nostre país necessita cal que des dels moviments socials comencem a generar corrent d’opinió i guanyar els debats entorn aquesta qüestió, considerem que cal dur a terme aquest procés des de baix i des de fora, des de Cerdanyola, barri per barri, casa per casa fins a la victòria.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s